Pere i l’anguila.

A l’albuferenc, Pere tremolava davall aquell barret de palla, tremolava com si tingués els peus en l’aigua però no era més que la sensació d’humitat. Tremolava davall aquell abric de llana, net i descolorit per les hores i hores de sol, tremolava dins d’aquells pantalons de pana que li va cosir a la  nit sa filla.

La perxa eixia de l’aigua com si tingués vida pròpia, amunt i avall, i les mans de Pere, amb força però també amb la suavitat justa per no fer-se mal als dits, pel fred que feia, la prenien com si fora un instrument de precisió.

 

Imatge presa del Blog de Ximo Ves amb imatges de l'Albufera.

Imatge presa del Blog de Ximo Ves amb imatges de l'Albufera.

 

L’aigua de l’albufera estaba neta i al començar a desfer-se la poqueta boira del matí, la llum del Sol la travessava creant llums que corrien pel fons verdós. Anguiles lluminoses que jugaven amb la imaginació. No va poder evitar el record de la seua Marieta, sovint pensava en ella.

La dona de Pere va morir feia un any en un dia assolellat, molt paregut a aquest; el tio Nelo el cridava des d’ aquell albuferenc vell, però Pere no l’entenia, menejava les mans fins que a poc a poc arribaren les paraules a les seues orelles… la Marieta era morta. Un carro desbocat la va espentar fora de la carretera mentres anava caminant per la vora.

Allò havia passat feia ara un any i tenia la sensació que havien passat deu, puix no recordaba ja la cara de la seua Marieta. La memòria jugava en ell, i moltes voltes, la seua imatge pareixia com una foto vella que es desfeia a les mans.

De promte, com si de dins del seu cap ressonara una veu, va escoltar alguna cosa, algú li digué: “Sempre pensant en la Marieta, eh…”

Pere s’espantà girant-se per tot arreu volent vore a algú però tan sols aigua i més aigua l’envoltava a ell i a la seua barqueta. Pere en mig de l’albufera petrificat i sense saber què dir, ni què fer, pensà que allò ben bé poguera ser cansament, o potser alguna malaltia con la grip o un constipat.

“No, no estàs boig, sóc  jo, la presa més gran, l’anguila més vella de tota València, i la joia més desitjada per tots els habitants d’aquest llac i el seu entorn”. Una anguila maresa.

Pere quedà bocabadat, no sabia què dir, mirava, i mirava, i no s’ho creia. Una anguila parlant com les persones.

Va tardar en reaccionar però, és que no era per altra cosa, tots pensarien que estava boig.

L’anguila li digué: “no tingues por, no et mossegaré, tan sols sóc una anguila que ha estat veient-te tots el dies que has eixit a pescar, i he vist els teu desitjos verdaders, i com jo tinc el poder d’aconseguir els somnis de molta gent, vull que el teu desig es faça realitat”.

Pere, encara bocabadat agenollat dins de l’albuferenc i com pregant a Déu amb les mans juntes davant del pit va dir a l’anguila que com era que sabia del seus veritables desitjos.

“Jo sóc l’anguila mare de totes les anguiles, la més vella del món, i la meua saviesa no te límits. Sé el que tu vols, encara que… per aconseguir els teus desitjos hauràs de guanyar-me en una prova”.

“¿I quina prova és eixa?”, li preguntà Pere. “Haurás de fer una carrera fins la Mata del Fang que hi ha allí al mig, la rodaràs per la dreta i vindràs ací, i si ho fas abans que jo arribe m’hauràs guanyat i et concediré el teu desig. Et deixe que faces tu la meitat del camí i quan comences a donar la volta,  jo començaré també a nadar a tota velocitat”.

I així va quedar la cosa, Pere començà a perxar lentament apropant el barquet a la Mata del Fang i quan pensà que ja hi era l’hora tancà amb força la boca i serrant les dents,  perxà i perxà donant-li la volta a la mata i arribant on li pareixia que hi havía estat el punt de partida, però, per si de cas, perxà i perxà fins que no pogué més, fins que li abandonaren les forces.

De vesprada, uns que anaven de passeig varen vore una barqueta que pareixia buida en mig de l’albufera però no varen fer-ne cas, i ja de nit els veïns de Pere trobaren la barca i el pobre pescador amb un somriure dolç i els ulls tancats, com adormit.

Tots varen pensar en que seria, segur, junt a la seua Marieta.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense definir.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Pere i l’anguila.

  1. esbama ha dit:

    Vull agrair a Enric, la meua parella lingüística i amic, la seua ajuda. Faltes d’ortogrfia i gramàtica han pogut ser corregides gràcies al seu interés pel meu valencià.

    La veritat és que li dec molt, temps, dedicació, i amistat; i algun que altre café. És una realitat que, sense ell, aquesta xicoteta història no haguera sigut possible.

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s