La llisa d’El Palmar.

Fa uns dies vaig vore a la televisió, una recepta de cuina nova per a mí, encara que sigur, serà de tradició antiga italiana. Una llisa embolicada en unes herbes i cuinada al forn.

Pasí, ahír de matí, per la peixcateria i vaig vore unes llises d’El Palmar. Boniques. Amb un color i una frescor que fea gust. Samblaven vives.  Em va agradar tant la imatge del peix sobre el gel, que vaig comprar-ne.

Mon pare i jo anavem de matinada al Port de Vaència a peixcar, a la revolta, al malecó, a la xità o el que va quedar en acabant, inclús al Club Nàutic. Peixquera tradicional de canya, la canya valenciana amb el suro, el tascó i el carro de plat; encara que la modernitat va fer substituir les canyes naturals per la fibra de vidre i també de carboni. La qüestió és, que peixcavem, i peixcavem molt. Llises sobre tot. Mon pare deia que es tractava de la peixquera més sportiva que es podia fer, encara que el peix no fóra de primera qualitat, que per menjar, pernil i altres coses, però per peixcar, llisa.

Llisa

Ma mare estava farta de netejar el peix. Escates, brutetat, i pudor que sempre m’agradà. Com olorar la terra rere la plutja, o el romaní fresc.

Vaig posar la llisa neta d’escata, oberta sense la espina amb una poqueta de sal. Li vaig posar per damunt tot el julivert que em varen donar, ben humit i al forn molt calent, sobre una safata. El julivert de damunt es va fer fosc però el que estava en contacte amb el peix, va amollar tot el gustet de l’herva, molt subtil. Llevades les herbes, un poc d’oli cru i pebre negre per damunt per emplatar. Glòria bendita.

Xé, qué bo!

Publicat dins de Gastronomia | Deixa un comentari

I en aribar setembre…

És l’època de vore els pregadéu pels racons. De totes les grandàries, mascles xicotets, i femelles grans com la palma mà. Hi ha qui té el palmell xicotet però… per fer-nos una idea… “grans, molt grans”.

Són de color verd o groguenques, i la veritat és que imposen respecte.

L’any passat vaig trobar un pregadéu, sigurament femella, de més de 10 centímetres i enguany ja he vist el primer exemplar, ahir día 1 de setembre, no molt gran però que mossegava amb ganes.

Setembre és el mes dels pregadéu.

 

 

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Ja el tinc; l’apte del Grau Superior de valencià.

Ahir em vaig assabentar. De casualitat i sense moltes ganes vaig entrar a la pàgina Web de la JQCV i en posar el meu accés vaig vore: APTE/A.

Quina alegria, de veres que si, encara que ara és el moment de seguir aprenent valencià.

En primer lloc vaig telefonar a Maria la meua dona. A Enric, per descomptat i també a Agustí i a Anna els meus professors als que vaig comunicar el fet mitjanzant un e-mail, i a Alberto el meu company. Ara queda la resta del món.

Estic content però, és l’inici, no el final… l’aprendre valencià és per a tota la vida…

 

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Per sant Joan, bacores…

Això diuen, però des de fa un parell setmanes hem assistit a la festa, a la visió de les bacores en els calaixos de les tendes, grosses, dolces i tendres, dies abans de sant Joan.

Les figes — i les bacores–,  són una fruita que sempre m’ha agadat. Molt. I no vull deixar passar l’oportunitat de fer un xicotet comentari ara que és l’època.

També hi ha de figues blanques, la figa d’agost; la figa blanca. Són d’un tamany espectacular i no hi ha fruita que les guanye a dolçor. La seua tendressa fa que en la boca hi haja un esclafit de flaires, terra, bancals, aigua, vent i el color dels núvols i el cel. Tanque els ulls i imagine les figueres ombroses a la porta de les alqueries i les barraques per tota l’horta. I als camins, de tant en tant, una figuera borda…

Paneres plenes de figues, o de bacores, que les dones transporten penjades del colze amb la mà als malucs. La calor i l’humitat en l’ambient, i l’aroma de les figues i la suor.

Canya en mà, alçant la vista al bell cim de la figuera i prenint les més bones, aquelles que no estan al nostre abast.

peinture-fruit-legume-10

Obra d’Antonio Castelló Avilleira. Tècnica mixta sobre lli.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

De Ferran Torrent… Societat Limitada.

Reconec que, quan m’agrada uno cosa, intente repetir-la per verificar que allò que he pensat i sentit té continuitat. Aleshores m’agradà el llibre de Ferran Torrent, “La mirada del tafur“,  i m’he comprat d’un altre d’aquest autor.

En aquest cas, el llibre adquitrit es titola, “Societat Limitada”, i comença per una situació molt valenciana, una relació entre dos tipus, dos personatges, que té per marc l’espai de l’Albufera. Hi ha alguna cosa més valenciana que l’Albufera i la seua gent?

Aixó no obstant, i com aquell que diu… “critica o reventa”, sembla un poc tortuós que a la novel·la, a u dels personatges, en lloc de dir-li ‘tio Granero‘, li diguen ‘oncle Granero‘. Potser  ‘tio‘ és el que jo haguera escrit,  si el que volia era edequar-me a una posible situació real. És com: ‘Verge Maria’ i ‘Mare de Déu’, les dues formes per a designar un personatge de la mitologia cristiana són correctes però. Es més propera per a la gent valenciana la forma de dir Mare de Déu.

A mon iaio, un home del Cabanyal, bragat i fet per les “coses de la mar”, li dien el tio Granero, i recorde que tant ell, mon iaio, com ma iaia Marina, tenien veritables problemes per parlar el castellà amb fluïdesa. Ni ells, ni la gent del seu entorn i la seua època,  no tenien les influències del castellà que podem tindre nosaltres.

La qüestió és que la novel·la es mostra molt interessant des de l’inici. I si l’altra la vaig acabar amb fruïció, espere, aquesta, acabar-la més tranquil. Però, què passa amb la paraula ‘tio’, Ferran?

Publicat dins de Llibres | 1 comentari

La mirada del tafur, de Ferran Torrent.

Un suggeriment: si sou persones amb dislèxia, no vos precipiteu a l’hora de comprar un llibre, ja que el que jo he comprat aquest matí portava un altre títol… La mirada del “futur”… casi res. Perquè amb la dislèxia, els títols canvien a les poques estones…

Mentres li feen unes proves mèdiques a la meua muller, he fet un passeig i he vist el llibre. He pensat, futur, ideal, me’l compre i vaig llegint a la sala d’espera. M’ha paregut interessant pensar en la idea de futur. Coses de les circumstàncies personals, però vos assegure que l’he comprat en la paraula futur al meu cap.

L’he encetat, més, no he pogur centrar-me en la lectura i l’he deixat als pocs fulls; pàgina tretze (13). Com l’any que ens deixa. Serà aquesta una funesta coincidència? No ho sé però, mai he cregut en els cicles… ni dels anys, ni d’altres qüestions semblants.

Ara el tinc a les mans… i estic dispossat a llegir…  l’encete hui i l’acabaré l’any que be… coses de la vida, i del temps també.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Diem Lluís…

Quan ens fan fotos, volem eixir el més feliços possible; amb un gran somriure a la cara i lluïnt una brillantor als ulls per a que quede constància de la nostra felicitat. Volem eixir bé a la foto.

Açò no sempre es pot fer, i per fingir diem la paraula “màgica” que ens transporta, mitjançant un truc, a eixe moment, llindar del “tot va bé”.

En alguns països diuen la paraula “chese“, com si el formatge fóra la solució als problemes del món. En altres diuen “patata”, però sembla que apareixeriem a la foto tots amb la boca oberta, molt espanyol el tema… En valencià, m’han dit aquest matí que cal dir Lluís…

Però quin Lluís, el meu cunyat Lluís?, Lluís Llac?, algú de l’antiguitat que es deia Lluís…? Qualsevol Lluís?

Sembla que sí, que cualsevol Lluís val per a intentar un somriure, encara que en el nostre cor altre nom ressone més fort.

LLUÍS…!

I bon Nadal a tots i a totes.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari