Però que mal!

He anat tranquil al examen de Grau Superior de Valencià, he vist a la Facultat un conegut que treballa a Conselleria, un company de classe i al meu amic Enric. La cosa estava controlada.

Per suposat… calor, ja som al segon dia de l’estiu, la qual cosa sempre és un inconvenient, al menys per a mi que sue molt. Però tornant al tema, i perdoneu-me l’expresió: recollons que mal m’ha eixit!, de veritat, ho he fet molt malament.

De primeres, en el dictat, el boli ha deixat d’escriure correctament i calia esperar fins que la tinta coreguera de nou, aleshores calia recordar les paraules o deixar els huits esperant que la tinta fluïra de nou. El que no he pensat en eixe moment és que en acabant, a l’hora de transcriure el full a la plantilla, no podria llegir correctament alguns mots que no savia el que dien perquè faltaven lletres.

He canviat de ferramenta i en lloc de boli, he fet servir una llapicera però amb la punta tan finiua que trencaba el paper i feia “ras-ras” al escriure. He tret un boli roig i en aixó he acabat.

A l’hora d’escriure en la plantilla,el boli ha funcionant moderadament bé, però jo, jo estava per abandonar. A la fi, he acabat molt disgustat i amb una molt mala sensació.

La part oral, crec, ha sigut el millor de tot l’examen, llevat de què amb les ulleres, si varie la distàcia habitual em marege i així em trobava, marejat pel canvi sobtat de la meua posició de lectura.

Ah! també m’he descomptat paraules de les tres-centes que calia fer de mínim, i a la fi de la redacció em faltaven quatre paraules, cosa que he resolt magistralmente afegint: “El que queda està // a les nostres mans”.

Ja vorem d’ací un mes quan traguen les notes. Sigurament repetirem però en tot cas, no em preocupa maça repetir, de fet, és el que pensaba fer des d’un principi, malgrat que aprovar ara és una idea que m’agrada més encara.

Publicat dins de Sense definir. | 1 comentari

Demà serà el dia.

Demà farem la segona part del examen del Grau Superior de Valencià. En aquesta segona fase, un dictat, una redacció, i llegir i parlar d’un text, me jugue el títol de Grau; encara que siga un títol administratiu. I per aquest motiu, no vull parar, no vull deixar d’aprendre valencià, la finalitat no és obtindre el Grau, la finalitat va més enllà.

He de confesar que tinc els meus problemes amb la llengua a causa de la dislèxia i el llenguatge, però també he de dir, que la il·lusió i les ganes de parlar i expresar-me en valencià superen les meues dificultats.

Arribar fins ací no és res, de fet seguirem aprenent i aprenent, que a la fi és la nostra vida, així farem honor al títol del Blog.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Criteri, o, “A la primera cullerà, mosca…”

Normalment, quan encetem alguna cosa i no ix bé del tot, o el primer que fem és cometre una errada, vulgarment diem: “a la primera cullerà mosca”.

És el que m’ha passat quan he tret el llibre de Joan E. Pellicer, Criteri, Guia Valenciana de la Llengua, de la editorial Enlogística i l’he ensenyat al meu professor. A la solapa interior de la portada hi ha un xicotet text que diu: “Ha segut professor del…”, ell, el meu professor s’ha adonat de seguida de la errada, jo no…

Segut? El que caldrà dir és sigut si volem dir que a algún moment fou professor, i no que estaba asegut a algún lloc, cadira o qualsevol moble.

El llibre és recomanable, però trobe algunes errades més a l’interior, coses que estic convençut que els editors modificaran a les properes edicions.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Nerviós.

Els nervis a la panxa,
i al ceny una cançó
que sona i sona en francés,
“A la Place”, de Jacques Brel.

I en arribar, la policia,
racaudadora intensa
de la gent la feblessa,
i per suposat dels diners.

“Fills de puta”, pense, però
sona i sona la música,
i ara canta un altra el CD.
Parla d’amor, i em fa mal el cor.

Maça coses, pense jo,
la música i un lloc
però, lloc trobe prompte
i me n’isc a la frescor.

Sol i llum i dia i nervis,
i fresc el ventijol,
amb la música recordada
enfile cap a l’humanitat.

Els nervis a la panxa
recorde a Jacques Brell.
Comença la prova.
I la calor ens envolta a tots.

Nomena a u, a dos i a atres.
No ha dit el meu nom.
Déjà vu, no passarà res.
En acabant no estic conten.

Manuel

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Té te?

Jo un poliol.
I jo un te,
té te…?
Si en té, jo te.

Tinc que fer te.
No, dona no…
Ha de fer te;
si en té…

Tinc te, i el tinc que fer.
Però el te que té,
el ha de fer.
No el té que fer.

He de fer te.
Te roig i de verd també.
Tinc l’aigua al foc.
Un poliol i un te.

Te de roca, cosa bona.
Te de Xina, del millor,
café del bo, i herbes fines
del meu camp, que em fa goig.

Manuel

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Vaig vèncer…

Vaig vèncer ja al francés.
Al ganivet a la mà, espere novament,
baralla i batalla. I la sang bategant, al cap.

Encara ens queda un mes.
Amb els colzes desgastats, i les dents
adolorides i fermes. I la sang bategant, al cor.

En acabant descansaré, després,
en quant tornen els dies, en altre moment,
amb la carn i la pell mitg despenjada sobre els ossos.

Serà dons el moment de vore altra vegada,
el camí i a banda i banda, el rastre del saqueig,
de la vida, i de la sang, i de la terra humida.

Manuel

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Dislèxia per inducció a l’Hospital La Fe de València.

cartelaPot pareixer-nos extrany el títol, sí, reconec que és un poc rebuscat però, sorgís d’una realitat vixcuda, i aquesta realitat és la que té prevalència per damunt d’altres qüestions.

Si haveu visitat el dit hospital, havreu pogut vore que les carteles que hi ha damunt de les portes estan escrites en valencià, i en castellà, per aquest ordre. Ara bé, quan les carteles fan referència a un despatx o algun altre lloc determinat, adopten una configuració incòmoda per a qui les llig.

Les paraules escrites en castellà apareixen xicotetes a la part alta de la cartela, la qual cosa dificulta la seua lectura en el cas de que no sigues molt alt. I les que estan escrites en valencià, grans i hermoses, apareixen de gaidó, com si en València tinguerem una especial habilitat per a girar el coll.

Però i la dislexia? Aleshores, si tens que llegir les lletres de gaidó, el més probable és que no entengues res de res, per molt grans i boniques que siguen les lletres induint al lector a no reconeixer allò que es llig.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Per supost, per suposat.

Una errada prou habitual en valencià és introduir textualment des d’altres idiomes formes senceres, com són les del títol, en aquest cas del castellà. Per supost, per suposat.

És ben clar que els idiomes no són càmares d’estanqueitat, però cal allunyar-se de formes alienes si aquestes poden produir efectes negatius. Enriquir-se lingüísticament de vegades és difícil.

Per a les expressions “per supost”, i “per suposat”, cal utilitzar altres mé encertades segons el seu context, com:

per descomptat
per fet
naturalment
és clar
evidentment
ja ho crec
no cal dir
i tant         

Suposat, sense el per davant si és correcte. Suposat que: donat per cert, tenit present, ja que.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Crim de Germania, de Josep Lozano.

Aquesta entrada hauria de titolar-se, “a la primera cullerà, mosca”, i és que m´ha passat, que en encetar el llibre, al primer paràgraf, en la línia cinc, es fa un comentari què s’obri amb un guionet però, que mai es tanca. No trobaremem el guionet que dòna fi al comentari. Açò no m’ha agradat gens.

Si volem consolidar una tradició novel·lística i de qualitat en el nostre idioma, hem de curar més aquestes coses. Ja sé que és una errada i que de errades tenim tots -i potser jo més encara per la meua condició de persona amb dislèxia-, però és que estem parlant dels pilars, de la base on volem construir el nostre espai de cultura, escrita. A banda que en aquest cas, les persones implicades, cobren per fer-ho.

Però no acaba ací la meua angúnia. Llegint i llegint una barretja de valencià retardatari i de valencià actual, la qual cosa sembla una ensalada, aplega el moment de descriure una celebració, una festa en la data del dèsset de juliol. I siga en l’any que siga, quan arriba a la descripció de les fruites què hi ha a taula, nomena els ginjols i les magranes.

Home, podria haver posat també els kiwis. A la reina-vireina Úrsula Germana de Foix, no li havera molestat car tan anacrònic és un kiwi, com els ginjols i les magranes en l’estiu.

Tots dos fruits són de finals de setembre i octubre… una bona errada què et fa desconfiar de la resta de qüestions.

Però no tot està perdut, hi ha una cosa bona. L’introducció que fa Vicent Salvador, de la Universitat Jaume I, i que en aquesta ocasió és prou encertada i correcta, no com la introducció que Salvador fa en el llibre Relats de Terror, de Edgar Allan Poe, que vaig tindre que deixar de llegir.

De totes formes llegiré fins el final, buscaré aspectes positius del llibre, faré crítica constructiva i la escriuré com un comentari més, quan l’acabe de llegir.

Publicat dins de Llibres | 1 comentari

Fes el que et dic.

Arriba’t al llentiscle
i crida’m des d’allí,
coses que et dic ara
coses per a mi.

Arriba’t a aquell roure,
i córre com un llop
fes-ho ara sense pausa.
Quan arribes xiula’m fort.

I del tarongerar, un taronger
amb les fulles verdes,
i les flors obertes,
però negra la soca.

Manuel

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari