Vull presentar-vos el personatge del meu primer conte.

Ell és Jacme de Carchasona, casat amb na Ramona, una bona dona valenciana, de les primeres famílies que aribaren a la Ciutat, i que vivien a la parròquia de Sent Pere de la Seu de València.

Vull que ens compten com era la València del segle XIV, els carrers, les cases i l’horta, a on tindrà un terrible asunt amb el Butoni, i potser també, amb altres personatges.

L’he conegut de casualitat però, de bell antuvi, hem quedat prendats tots dos, jo d’ell i ell de mi. Tant és així que encara que no li he donat una personalitat definida, serà molt semblant a com jo sóc. Aixó no obstant, en Jacme serà totalment independent del meu si.

Anuncis
Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Homenatge a Vicent Andrés Estellés…

Hui diumenge la gent de COMPROMÍS ha fet un xicotet homenatge a aquest escriptor, i poeta valencià del que ja he comentat en algú dels meus Blog. Sembla veritablement bo, proper i a la vegada transcendet.

La gent ha anat llegint alguns poemes, i encara que fea mal temps, fred i núvols, i un poc de sol de tant en tant, ahí estàvem, escoltant uns, llegint els altres. La veritat és que emocionats tots, crec jo.

Estellés no deixa impassible a la gent; recorde en la primera manifestació pel tancament de Canal 9, quan aribàrem a la Plaça de la Verge, que sonava una cançó que cantava el poema: Ací em pariren i ací estic, i no vaig poder evitar enrecordar-me de ma mare i de mon pare. No sols és la qüestió de la llengua, açò va més enllà i ho tenim arelat al cor, al cap i també als budells, inevitablement. En aquell moment no recordava que es tractara d’un poema d’Estellés però em va commoure.

Hui recordava els meus fills, els problemes de la vida… potser per l’oratge, trist com els moments que vivim, això no obstant, ahí hi havia més gent, com jo, com la meua dona, escoltant atents, la paraula i el vent.

Algunes persones ha fet una aportació al mural, un panell amb una imatge d’Estelles. Jo he escrit sobre les meues dificultats, però aquestes no m’han impedit gaudir, i sentir Vicent Andrés Estellés.

estellés

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Grau mitjà i mig…

Ara, en aquestos dies,  estic examinant-me del Grau superior de valencià. No es tracta d’un altra cosa que una certificació, però m’és difícil per les meues dificultats passar la dita prova. Em faig un embolic i no avance el que m’agradaria avançar, així que potser em quede en un grau mitjà, encara que els meus coneixements, pense, poden anar un poc més enllà.

Realment no nececite cap certificació, car el que m’agrada de veritat és fer ús de la meua llengua, el valencià, i la millor manera és fent-ho. En aquest moment el repte, és l’única cosa que em permet usar la llengua, parlar, llegir i escriure… de forma continuada. Em fa por deixar-me endur per la frustració i deixar d’intentar-ho, perquè pot ser que d’aquesta forma també deixaria d’apendre.

A llarg termini, hi ha proyectes relatius a la llengua, això no obstant, no seria suficient i el que empreocupa és el demà i el despús-demà… He de fer un últim esforç… però, en quina direcció?

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Els “amics” indefinits.

Són, adjectius o pronoms, que ens asenyalen de forma imprecisa o aproximada, la quantitat o l’existència d’elements d’un conjunt, sense especificar ni indivudualment ni grupalment els elements que designen: tots els elements, alguns elements, diversos elements, cap element.

Algú
Algun
Alguna cosa
Altre
Altri
Ambdós
Cada
Cadascú / Cada u, Pronom: Totes les persones, sense distinció, indicant cada una de elles.
Cadascun / Cada un, Adjectiu: Tota persona o cosa que forma part d’un col·lecciu.
Cap
Cert
Diferents
Diversos
Hom
Mant
Mateix
Ningú
Nombrosos
Quelcom
Qualsevol
Res
Sengles
Tal
Tot
Un
Uns quants

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

De quina cosa raonen?

Corre l’any 1229, i en Jaume I prepara la conquesta de les Mallorques. El rei es troba amb els seus comtes, amb el bisbe, però en un apart, com si tractaren d’un altre assumpte, Hug IV d’Empúries i Pero Maça de Sangarren raonen i raonen…

Aquesta imatge podem vore-la a les pintures murals que decoraven el palau Aguilar en l’any 1290, seixanta anys després dels fets que relaten. Imatges que conserven molta “frescura” i molta informació sobre els costums de l’època.

Levat de tot l’aspecte físic, les vestimentes, els escuts, les senyeres, i tots els detalls, l’observació de la pintura, ens fa pensar amb la situació dels dos personatges, en tota una trama de novel·la, de misteri, que en qualsevol moment pot prendre cos de sobte.

Una traició? És difícil, però és una via aprofitable per a desenvolupar tota una xarxa de misteri, un assumpte privat entre els dos cavallers.

Parlen del temps? No, no crec, és massa senzill; potser la primera opció tinga més suc, encara que poden estar repartint-se els guanys de la guerra abans d’haver-la començat. “Jo em quede tres i tu quatre…, no millor tu dos i jo tres”

Una novel·la històrica basada en el fet, o millor dit, en la informació que la pintura ens presenta, no estaria malament.

430px-Hug_IV_Empuries_Pero_Maça_Croada_Mayurqa_1229

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Escoltar el valencià.

Una de les coses que més m’agrada és, escoltar algunes persones parlant valencià. I aquesta qüestió, encara que ens parega una favada, a mi em fa gaudir.

He tingut la sort d’asistir a la inauguració del programa “Campus Inclusiu-Campus sense límits 2013” al Jardí Botánic de la Universitat de València a on ha parlat el Rector Esteban Morcillo, que a banda de fer una lliçó sobre la Universitat, els drets i la educació, ho ha fet en la nostra llengua, al menys una part del seu discurs, ja que també ha emprat el castellà.

És la veu, però, també la forma, l’expressió serena, el tó de la seua parla, un el·lement seductor al que a mí m’agradaría arribar “quan siga major” en algun moment de la meua vida. Però també m’ha impressionat el seu raonament, sencill, clar i a la vegada contundent.

Les persones amb dificultats, siga d’aprenentatge o a causa de diversitat funcional, tenen dret a l’educació com a opció en les seues vides, dret al que no tenen perquè renunciar. Igual que no tenim nosaltres, perquè renunciar a la nostra llengua.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Els tres xicotets prínceps.

Era-se que serà, que anaven tres prínceps de la mà. Tots tres eren iguals, vestien iguals i fins i tot semblaven trigèmins però, cada un d’ells parlava en una llengua diferent de la dels altres dos.

Havien viscut aventures veritablement interessants en planetes llunyans, cosa que els havia dotat d’expreiències úniques, i encara que amb els seus vestits i l’espaseta que duen semblaven ninotets dels comtes de fades, realment eren peces molt importants de la consciència i l’espèrit humà.

A l’hora de dir, cadascun parlava en la seua llengua, però, en un bell en sec s’unien les tres llengues en una sola, la del home que els escoltava.

Aquell home ja major, sentia i sentia en castellà, en francés i en català, les paraules que li arribaven a l’ànima, i recordava com aquella boa plena de elefant no li semblaba més que un sac estúpid que no entenia.

Temps després i escoltant els prínceps, trobava a faltar aquella estúpida visió de les coses que un xiquet pot vore i no pot vore un home viscut.

-Vull vore altra vegada les coses que m’envoltaven, – això pensava l’home-,  vull vore ma mare, i l’illa on viviem tots, mon pare, mons germans, i esl xiquets que l’habitaven. Aquella Illa Perduda a on viviem aquelles aventures hui tan llunyanes, aventures de xicotet príncep.

Els tres prínceps, un al costat de l’altre, no obstant aixó, amb la seua dolçor o la seua fortalesa, plantejaven matisos que feen com llumenentes al cor a aquell home. Poc a poc desvetlaven les seues visions, les seues formes de penetrar en els sentits i en la memòria però finalment també desvetlaven el seu cor que bategava al mateix temps, a la vegada, en cada un d’ells. Le Petit Prince. El Principito. El Petit Príncep.

Publicat dins de Questions personals | Deixa un comentari