Els “amics” indefinits.

Són, adjectius o pronoms, que ens asenyalen de forma imprecisa o aproximada, la quantitat o l’existència d’elements d’un conjunt, sense especificar ni indivudualment ni grupalment els elements que designen: tots els elements, alguns elements, diversos elements, cap element.

Algú
Algun
Alguna cosa
Altre
Altri
Ambdós
Cada
Cadascú / Cada u, Pronom: Totes les persones, sense distinció, indicant cada una de elles.
Cadascun / Cada un, Adjectiu: Tota persona o cosa que forma part d’un col·lecciu.
Cap
Cert
Diferents
Diversos
Hom
Mant
Mateix
Ningú
Nombrosos
Quelcom
Qualsevol
Res
Sengles
Tal
Tot
Un
Uns quants

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

De quina cosa raonen?

Corre l’any 1229, i en Jaume I prepara la conquesta de les Mallorques. El rei es troba amb els seus comtes, amb el bisbe, però en un apart, com si tractaren d’un altre assumpte, Hug IV d’Empúries i Pero Maça de Sangarren raonen i raonen…

Aquesta imatge podem vore-la a les pintures murals que decoraven el palau Aguilar en l’any 1290, seixanta anys després dels fets que relaten. Imatges que conserven molta “frescura” i molta informació sobre els costums de l’època.

Levat de tot l’aspecte físic, les vestimentes, els escuts, les senyeres, i tots els detalls, l’observació de la pintura, ens fa pensar amb la situació dels dos personatges, en tota una trama de novel·la, de misteri, que en qualsevol moment pot prendre cos de sobte.

Una traició? És difícil, però és una via aprofitable per a desenvolupar tota una xarxa de misteri, un assumpte privat entre els dos cavallers.

Parlen del temps? No, no crec, és massa senzill; potser la primera opció tinga més suc, encara que poden estar repartint-se els guanys de la guerra abans d’haver-la començat. “Jo em quede tres i tu quatre…, no millor tu dos i jo tres”

Una novel·la històrica basada en el fet, o millor dit, en la informació que la pintura ens presenta, no estaria malament.

430px-Hug_IV_Empuries_Pero_Maça_Croada_Mayurqa_1229

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Escoltar el valencià.

Una de les coses que més m’agrada és, escoltar algunes persones parlant valencià. I aquesta qüestió, encara que ens parega una favada, a mi em fa gaudir.

He tingut la sort d’asistir a la inauguració del programa “Campus Inclusiu-Campus sense límits 2013” al Jardí Botánic de la Universitat de València a on ha parlat el Rector Esteban Morcillo, que a banda de fer una lliçó sobre la Universitat, els drets i la educació, ho ha fet en la nostra llengua, al menys una part del seu discurs, ja que també ha emprat el castellà.

És la veu, però, també la forma, l’expressió serena, el tó de la seua parla, un el·lement seductor al que a mí m’agradaría arribar “quan siga major” en algun moment de la meua vida. Però també m’ha impressionat el seu raonament, sencill, clar i a la vegada contundent.

Les persones amb dificultats, siga d’aprenentatge o a causa de diversitat funcional, tenen dret a l’educació com a opció en les seues vides, dret al que no tenen perquè renunciar. Igual que no tenim nosaltres, perquè renunciar a la nostra llengua.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

Els tres xicotets prínceps.

Era-se que serà, que anaven tres prínceps de la mà. Tots tres eren iguals, vestien iguals i fins i tot semblaven trigèmins però, cada un d’ells parlava en una llengua diferent de la dels altres dos.

Havien viscut aventures veritablement interessants en planetes llunyans, cosa que els havia dotat d’expreiències úniques, i encara que amb els seus vestits i l’espaseta que duen semblaven ninotets dels comtes de fades, realment eren peces molt importants de la consciència i l’espèrit humà.

A l’hora de dir, cadascun parlava en la seua llengua, però, en un bell en sec s’unien les tres llengues en una sola, la del home que els escoltava.

Aquell home ja major, sentia i sentia en castellà, en francés i en català, les paraules que li arribaven a l’ànima, i recordava com aquella boa plena de elefant no li semblaba més que un sac estúpid que no entenia.

Temps després i escoltant els prínceps, trobava a faltar aquella estúpida visió de les coses que un xiquet pot vore i no pot vore un home viscut.

-Vull vore altra vegada les coses que m’envoltaven, – això pensava l’home-,  vull vore ma mare, i l’illa on viviem tots, mon pare, mons germans, i esl xiquets que l’habitaven. Aquella Illa Perduda a on viviem aquelles aventures hui tan llunyanes, aventures de xicotet príncep.

Els tres prínceps, un al costat de l’altre, no obstant aixó, amb la seua dolçor o la seua fortalesa, plantejaven matisos que feen com llumenentes al cor a aquell home. Poc a poc desvetlaven les seues visions, les seues formes de penetrar en els sentits i en la memòria però finalment també desvetlaven el seu cor que bategava al mateix temps, a la vegada, en cada un d’ells. Le Petit Prince. El Principito. El Petit Príncep.

Publicat dins de Questions personals | Deixa un comentari

Xé! que bo…

Xé! que bo, és el que dien mon pare i ma mare quan tastaven alguna cosa que estava veritablement bona, fent exageració carinyosa i tendra. Ens miraven i feen un somriure de satisfacció i afecte.

Ahir vaig tastar un formatge de la Granja Rinya i vaig pensar: xé que bo… Es tracta d’un formatge fresc, tradicional valencià , dels anomenats de tovallola, fet a Albal.

Té la forma redona d’haver estat fet dins d’un pany de tela o tovallola, i un color blanc com la llet del dia i intens. El seu sabor és prou suau, sense maça sal i molt agradable al paladar.

A l’etiqueta podem llegir: “Mejor queso fresco español 2007“. Tornar a alló que és tradicional és bo, però no recorde haver vist vaques a Albal. En tot cas, es tracta d’un producte de molta qualitat.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

He d’anar a Castelló.

Tinc calor,
fa calor,
cal refrescar-se.

Tinc gana,
he de menjar.

Tinc un cotxe blau
i estic cansat però,
he de conduir.

Tinc set,
he del veure .

He d’anar a Castelló
i creuar aquesta terra
per aribar en un moment
a l’altra banda del món.

A mitj dia, sed, gana i calor,
i des de Castelló a València,
creue en un moment ma vida.
Passat, present. I futur.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari

A on és el Butoni?

Abans, molt de temps enrere, les mares deien als xiquets i les xiquetes: “dorm o vindrà el Butoni…“. Es tractava d’utilitzar la figura aterridora com alternativa, com a xantatje emocional per aconseguir dels nanos, alló que les mares desitjaven.

Jo m’imaginava el Butoni com un personatje fosc, aterridor i boig, amb una cara desencaijada, amb ulls exorbitats, i les dents desiguals, una dentadura trencada i encerclada per uns llavis carnossos i plens de ferides, monyos desfets, hirsuts i negres com el carbó. Prim, per descomptat, deshabillat, amb robes brutes, mal portades, com si li hagueren caigut damunt. Sabates trencades i nugades de qualsevol manera.

Pensava que vivia a l’horta, a on sinó podria ser?, potser a prop de la platja, on els canyars de vesprada xiulen gràcies al vent de la mar.

Potser habitava el Butoni a les sèquies i sequiols, als motorets, a la Carrasca, més enllà de ca Barreta o a la tanca del cementeri del Cabanyal.

Als meus malsons mai aparegué però, sempre una ullada d’afecte al record em conecta am ell, sí, amb el personatge, no obstant aixó, veritablement aterridor i bestial.

Hui en dia no sé on és. No hi ha llocs a on poder buscar-lo, el busque al meu si i quasi el trobe, però si haguera de buscar-lo en els llocs els quals he nomenat, sigur que ja no el tobaria allí.

Publicat dins de Sense definir. | 3 comentaris

He encetat un bloc.

Pensareu, i vos preguntareu: després de raonar i raonar sobre els mots Blog i Bloc, com és que ara diu que enceta un bloc? Tant em fa. Seguisc pensant que el més correcte és utilitzar el terme derivat de l’anglés Web Log per a referir-nos a un lloc virtual on podem fer el que jo faig ací, i moltes més coses… a banda de escriure, afegir so, colors, imatges, etc. etc. etc.

Però, aleshores, que passa amb el bloc…? Doncs que trobe a faltar escriure de forma tradicional, és a dir, amb un bolígraf, una llapicera, o una ploma.

I en previsió de que en un proper moment he de tornar a examinar-me de Grau de valencià, i com que la meua lletra no és precisament clara, em servirà d’entrenament i de reeducació de la meua motricitat fina.

Sempre he portat a la cartera un parell de bolígrafs, els famossos Jotter de la casa Parker dels anys cinquanta… i potser em compre també una pluma per a tastar el plaer d’escriure com tota la vida hem fet, amb la ploma estilogràfica i amb el paper.

Que vaig a fer caligrafia, recollons…!

Publicat dins de Sense definir. | 1 comentari

La sensibilitat… ?

Parlava amb el meu professor de francés sobre les paraules en femení i en masculí. Hi ha paraules del francés que son d’un gènere mentres en castellà son d’un altre, qüestió que passa també emb el valencià. El corrent, la corriente, le courant.

Comentava, que a Espanya, les persones de terra en dins diuen ‘el mar’, mentres que a la costa utilitzem més ‘la mar’, encara que molt sovint podem escoltar ‘el mar’. També passa en castellà amb el mot calor, que pot ser femení o masculí, depenent de la conversa o del intrés de qui parla.

I dic jo, no serà aquesta una qüestió de sensibilitat?, em referisc a nomenar algunes coses, o millor dit, caracteritzar algunes coses de femenines o de masculines volent afegir un sentit o un altre. Evidentment és cultural, és quelcom cultural… crec.

Publicat dins de Sense definir. | 2 comentaris

Valencià, més enllà del valencià.

He comentat en altres entrades d’aquest Blog que el valencià, com idioma, em sembla molt cultural, encara que sóc conscient que és una llengua que utilitza un ampli ventall de persones amb molt diversos graus culturals.

Potser, el exercici intel·lectual que implica parlar valencià siga per a mi un atractiu afegit però és que també, tot el que hi ha darere, la cultura de milers d’anys, la societat, el paisatge físic i humà, tot, tot el que pot haver-hi darere de qualsevol idioma i en aquest cas del valencià em sembla atractiu.

No penseu que soc un extremista nacionalista, no… també valore el castellà, el francés, el anglés, el koreà, i tot el que hi ha darere d’ells, el que passa és que el nostre valencià està més aprop de la meua manera de vore el món, és, com diria jo?, el substrat on he ficat les meues arels com a èsser humà.

És precisament tot alló que hi ha darere d’una llengua el que fa útil la llengua, i el valencià ho és més enllà de la propia llengua.

Publicat dins de Sense definir. | Deixa un comentari