Això diuen, però des de fa un parell setmanes hem assistit a la festa, a la visió de les bacores en els calaixos de les tendes, grosses, dolces i tendres, dies abans de sant Joan.
Les figes — i les bacores–, són una fruita que sempre m’ha agadat. Molt. I no vull deixar passar l’oportunitat de fer un xicotet comentari ara que és l’època.
També hi ha de figues blanques, la figa d’agost; la figa blanca. Són d’un tamany espectacular i no hi ha fruita que les guanye a dolçor. La seua tendressa fa que en la boca hi haja un esclafit de flaires, terra, bancals, aigua, vent i el color dels núvols i el cel. Tanque els ulls i imagine les figueres ombroses a la porta de les alqueries i les barraques per tota l’horta. I als camins, de tant en tant, una figuera borda…
Paneres plenes de figues, o de bacores, que les dones transporten penjades del colze amb la mà als malucs. La calor i l’humitat en l’ambient, i l’aroma de les figues i la suor.
Canya en mà, alçant la vista al bell cim de la figuera i prenint les més bones, aquelles que no estan al nostre abast.
Obra d’Antonio Castelló Avilleira. Tècnica mixta sobre lli.
