Ja està clar, aquest Blog va a estar, i estarà, vaix l’advocació de Sant Roc de Les Eretes. Tot açò després d’haver llegit el llibre de Toni Cucarella titolat “Quina lenta agonia la dels ametllers perduts“, que em regalà el meu amic Enric.
Sant Roc és un sant naixcut a França, pelegí que va córrer per tota Italia i que va curar als malalts de pesta. És el sant patró dels infermers i les infermeres, i també dels gossos, pel seu gos Melanto, que el va atendre estant ell malalt de pesta.
Encara que la imatge es prou “kitsch”, crec que és la més adecuada per il·lustrat el comentari.
La lectura d’aquest llibre ha estat un poc accidentada però no per això, ha sigut menys interessant. Tot el contrari, he estat desitjant poder rependre la seua lectura fins a la fi. I encara que el vocabulari és prou difícil -a mi me ho ha paregut-, he de dir que com a història és molt propera, entranyable i ben conduïda.
En un dels passages del llibre, l’autor conta el que passa al barri de Les Eretes a Xàtiva, en el moment en què intenten fer la festa del patró, Sant Roc, el sant insaculat. Preparant la festa, enceta a ploure i caure pedra, posant-se tot el barri a córrer i deijant la figura d’algeps fi a soles baix la pedregada. I és que no ho podem evitar, som éssers humans.
Ha hagut passatges o capítols que m’an arribat al cor, o més en dins, m’he rist, he plorat, he disfrutat llegint-lo.
I encara que a Enric no li sembla bé aixó de dir “paraulotes…” o acabar el text dient-les, copie les dues últimes paraules del llibre, perque és una bona manera d’acabar, i perquè de tant en tant, si que val la pena dir-les. Caguen Déu!
