La fi de l’estiu…

La vesprada era tranquil·la, sense corrent d’aire, ni calor ni fred; fea una temperatura ideal. No hi havien núvols i la llum de finals d’agost ho inundava tot.

En aquelles hores la vista de la vall pareixia la imatge d’una postal antiga plenant-se del pas del temps,  de llum, d’or i de tristor. El Sol fea l’efecte que no volia amagarse darrere les muntanyes, i la quietut envoltava la residència, el jardí  i tot el que es podia vore.

No hi quedava gent fora, tots estaven dalt, sigurament sopant o preparant-se per a dormir.

Des de on estàvem podiem vore una finestra mig oberta, amb la cortina correguda, la finestra d’una habitació fosca en la que es trobava aquella dona.

Havia faltat fea un parell d’hores i estava queta, sense patiment… però tampoc era ella, pareixia ella però no, sols un cos lànguid i absent.

Dalt  la finestra, en un racó d’obra que l’enmarcava, hi havia un niu d’oroneta, el niu que havia aprofitat el falciot per pondre els ous i criar als seus polls. Un niu huit, una habitació huida, i jo amb el cor ple; de dol, de tristor i de records, però que es menejaven lents com si foren carícies que m’ofegaven.

La xiqueta ja ho hi era entre nosaltres. Sigurament volava en un falciot a la fi de l’estiu.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense definir.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s