No sempre tenim la gran sort d’apendre, i és que la informació, els continguts, allò que comuniquem i ens comuniquen, costa, per no dir que no te preu.
Hui he aprés dos expressions, en dos moments distints de la conversa que semblen molt relacionades. Per una banda, la expressió em fa fàstic, fent al·lussió a allò que és repugnant per a qui parla. Per altra banda, la expressió tant em fa, que seria la forma correcta de dir la incorrecció: em dóna igual. Aleshores, he juntat ambes dues expressions i veges: em fa fàstic, alló que tant em fa.
De les dues expressions he tret un pensament que és part de tot un pensament personal: no vull que les “coses” em siguen indiferents. És com un senyal de trànsit.
I açò es pot aplicar a moltes altres qüestions; a la societat, a la política, a la cultura, a l’èsser humà, a les desigualtats i la injustícia. I a tantes i tantes coses.
Bé, he aprés molt més, però perquè tinc un bon professor…
