Sense peus. / La xiqueta que volà amb un falciot.

El falciot volava i volava per damunt de les teulades, per damunt dels arbres i dels camps, volava amb les ales esteses com ganivets que tallaven l’aire. Cridant i cridant amb el seu agut crit tallava l’espai, i la pau.

El bec xicotet i negre, deixava un buit molt gran quan s’obria de bat a bat, i de tant en tant, l’obria quan travesava un núvol de mosquits, i era divertit perquè d’una glopada podien caure prou d’aquells insectes fent un xicotet soroll, un “glup“ quasi sord.

Els ullets del falciot, negres i sonrients, con sempre, miraven per on volar millor fins que quedava com dormit en l’aire per deixar-se caure a tota velocitat, enlairant-se de nou i fent que els meus crits barrejats amb els seus feen que quasi els oids deixaren de sentir.

Jo m’aferrava a les seues càlides plomes del coll, divertida i feliç, quan des de el cel caïem al terra sense aribar a tocar-la, per, en l’últim moment pujar de sobte, i enlairar-nos alt, molt alt,  fent en acabant un gir fantàstic en l’aire.

De tant en tant volàvem també entre les cosines, les falcies de panxa blanca i les oronetes, més xicotetes, negres com la nit, però també amb el pit tacat de blanc. Nosalres érem més ràpids, més grans i més forts, encara què les maniobres de les oronetes eren tan expectaculars com les nostres. Érem intrèpids.

Quasi tocàbem les parets de les cases en el moment en el que volàvem pels carrers. Les ales, amb plomes dures però a la vegada lleugeres pareixien que anaben a xocar contra les façanes fins que en l’últim moment giràvem relliscant sobre el blanc de calç dels murs.

El falciot, no obstant això, mai va permetre una situació de veritable risc, sempre mirava per la meua seguretat i dominant la situació; em mirava de gaidó feliç de portar-me damunt en aquelles meravilloses cavalgades.

Inclús hi havia vegades que els nostres pensament s’unien en un sól pensament, cosa que es notava sobre tot en la reacció dels nostres músculs, però també en el soroll que feen els nostres cors.

Quan arribava la nit, ens enlairàvem molt alt, buscant zones de tranquil·litat on no fea ni fred ni calor, i amb les ales esteses quedàvem com clavats a l’espai per dormir somiant en tot alló que haviem viscut, els girs, les cases, les finestres, passar davall d’aquell pont on s’agrupàvem el xicotets mosquits… jo m’acurrucava entre les plomes de l’esquena i mig coberta per la seua suavitat tancava els ulls desitjant que el proper dia fora com el que acabàvem de gaudir.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense definir.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s