He acabat aquest llibre que, si en començar-lo em paregué una mica contestatari i potser amb un cert aire de ressentiment, ara en acabar-lo, ha canviat el meu parer; i sí, el recomanaria, advertint d’algunes qüestions… de criteri personal.
El llibre, escrit a mode de una crònica -al menys així ho pretén el seu autor- de l’experiència d’una mestra, Marifé Arroyo, ens apropa a la visió d’una època realment interessant de la nostra història. Aquesta crònica és doblement important perquè ens introdueix sense adonar-se l’autor, en la idea de que l’educació no sempre ha estat com és ara. Abans tot estava per fer i molts avanços han vingut de la mà de persones com els personatges (reals), que al llibre apareixen.
El llenguatge utilitzat es molt ric i variat, qüestió que clarament comenta Carme Miquel a la introducció, i encara que puga suposar llegir a colp de diccionari, no està malament coneixer paraules noves.
aprenent valencià 
La vida, que voltes pega… aprofitant que un company de treball és de Gandía, li vaig comentar sobre el llibre, més concretament sobre el personatge i vaja, ell conegué Marife.
Segons diu, tenia fama de mestra dura i implacable…