Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana.

És un dels últims llibres que he llegit. I a més de ser un bon llibre, molt conseguit, té per a mi una xicoteta anècdota.

El llibre està orientat, crec jo, a un públic juvenil; gent d’institut, per la pràctica del valencià y el coneiximent de l’història valenciana.  De fet és de ma filla de cuan era al institut.

Es tracta de la vida novel.lada de Joanot Martorell, i encara que potser masa novel·lada, no deixa de ser una construcció literaria molt curada per mantindre l’atenció del lector. És una novel·la actual, encara que la acció transcorre en la Baixa edat mitjana i amb totes les ferramentes “modernes” de la literatura actual. Sembla que l’obra, més que novel·lada és cinematogàfica ja que se adaptaria molt bé per fer una película.

La anècdota és, que al acabar el llibre, emocionat pel seu final, pensant en mon pare, en la meua vida i en mon fill, i en eixa situació de que alguna cosa ha cambiat en la societat, i el món ja no hi es el mateix, vaig tindre la irefrenable necessitat de parlar amb el seu autor.

Vaig mirar a Internet y allí estaba el teléfon, així que vaig telefonejar.

La sort vullgé que Silvestre no fora a casa seua. Ell estaba a la filà de Moros y Cristians d’Alcoi, però, vaig parlar en la seua dona.

Com sóc prou ploró, no puguí evitar emocionar-me y avergonyir-me un poc, així que li vaig donar el missatge a la muller. Mai ho haguera pensat…

Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s