La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.

He de dir que me ha agradat molt, ha segut dificil però al fi m’ha pasat com el el Tirant, que me he ficat tan dins de l’obra, de la novel·la, que he oblidat la questió de l’idioma. Bo, no tant ja que he tingut prous problemes amb paraules i formes que son, al menys per a mi desconegudes i “repelents” .

L’obra está escrtita en català, i encara que molts diuen que el català i el valencià son la mateixa cosa, jo crec que existesixen moltes, moltes diferencies però que posiblemente tingam que fixar-nos en el que és paregut i no diferent. Ho deixe en suspens… Però un poc per forçar, com farien alguns, el valencià és valencià.

La questió es que Mercè Rodoreda fa, en molt poques págines una història sencilla, tendra i quotidiana que es reforça, al menys per a mí, amb els propis records que va generant mentres lliges, situacions que son a més de humanes part del sac de records de nostres pares i mares.

Es posible que l’escriptora enllace amb una tradició europea de novel·listes i pot ser que no siga tan “reveladora” però, i no en fa por dir-ho, m’ha fet plorar posiblemente per els records familiars i sobre tot per el marc lingüístic que encara que me ha paregut francament dificil, ha segut prou familiar sempre que no me he parat a endivinar les paraules  i he pogut contextualitzar-les i inclús frases sanceres.

No se si de esta dona llegiré més coses però al respecte d’esta obra, ha quedat en la meua ànima i en el meu record.

Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s