Canvis al Blog.

He fet alguns canvis al meu Blog on escric valencià. He llevat la imatge que encapçalava la pàgina perquè em pareixia un poc trista. Potser pel color gris i el to verdós del conjunt.

Ara, sense imatge de presentació sembla un xic buida, però és que també em sentisc així jo ara mateix. Buit.

He sigut al segon examen de valencià,i no és que siga contrari als exàmens però, pense que no reflectixen cap realitat, ni personal, ni intel·lectual.

He patit molt. El dictat massa ràpid, de fet, la gent es queixava; la redacció alluñyada de allò pense o sembla sobre el tema de “com celebrar el Cap d’Any”; i la conversa -que és questió de llegir un text y contestar a unes preguntes- crec que ha sigut de les tres coses, la que millor m’ha eixit però amb moltes inseguretats posteriors.

El valencià em sembla entranyable, poderosament intel·lectual i fresc, i siga el que siga el resultat huí, acabaré escrivint correctament.

El dígraf SS.

En primer lloc, un dígraf és una combinació de dues lletres que representen un únic so consonàntic.

En valencià l’esse doble pot ser un problema a l’hora de escriure, i també de parlar.

Escrivim esse doble:

• Entre vocals en molts mots, com: passar, esmussar…
• En els sufixos _assa, _issa, _ussa, com: cuirassa, trencadissa…
• En els femenins acabats en _essa, (títols, càrrecs, preofessions) com:   metgessa, comtessa… Excepte burguesa, feligresa, marquesa, pagesa i princesa.
• En els prurals de paraules acabades per _as, _es, _is, _os, _us, com: espessos, grossos, gossos… En canvi, casos, permisos, autobusos, nusos.
• En el sufixos superlatius com: riquíssim, riquíssima…
• En els grups _gress_, _miss_ i _press_, i els seus derivats com: agressió, emissió, repressió… Però submises, compresos, impresa.
• En els prefixos que ja porten s: as_, des_, dis_, pres_, res_, trans_, seguits de s com: assaborir, dessecar, pressuposar, ressorgir…
• En els plurals de qualsevol i qualsevulla, es a dir: qualssevol i qualssevulla.

Les formes dels verbs.

Impersonals. Formes nominals.

Infinitiu: És el nom del verb, més concretament de la acció, (acció acabada). Pot tindre funcions de sustantiu.

Còrrer, poder, aprendre, creure.

Gerundi:  Sempre expresa una acció, (acció sumultània o immediata). Pot actuar com adverbi.

Corrent, podent, aprenent, creient.

Participi:  Molt proper a l’adjetiu, (acció immediatament passada). Duu gènere i nombre.

Corregut, correguda, correguts, corregudes. Pogut, poguda, poguts, pogudes. Aprés, apresa, apresos, apreses. Cregut, creguda, creguts, cregudes.

Formes personals. Modes bàsics del verbs.

El mode, és el punt de vista que adopta el parlant respecte a allò que enuncia i que permet diferenciar l’indicatiu, el subjuntiu i l’infinitiu.

Indicatiu: (assevera una informació).

Temps:

• present
• imperfet
• perfet simple
• indefinit
• plusquamperfet
• pretèrit anterior
• perfet perifràstic
• futur simple
• condicional simple
• anterior perifràstic
• futur compost
• condicional compost

Subjuntiu: (parla d’una irealitat, dubte, desig, informació).

Temps:

• present
• perfet
• imperfet
• plusquamperfet

Imperatiu: (expresa una orde).

Em fa un poc de vergonya…

…asistir a una emissió esportiva a la Televisió Valenciana i escoltar la veu del comentarista dient errades en valencià.

Que les diga o escriga jo, pod tindre un perquè… i és que estic aprenent, però que les diga una persona que té la obligació de parlar correctament, ja que és el seu ofici i li paguen per això, em sembla escandalós.

Són moltes les persones que de forma desinteresada estan gastant el seu temps i energia per difondre el nostre idioma, i per contra trobem, en el millor vehicle per difondre la cultura (i allò que és correcte), que no cal fer les coses “com Déu mana”.

La Volvo Ocean Race, es mereix res millor… i nosaltres, que estem pagant la nostra televisió, també, que els diners no creixen dalt dels arbres.

Les preposicions.

Quan jo era un xiquet, crec que al començament d’estudiar EGB, ja sabia les preposicions en castellà de memòria. “A, ante, bajo, cabe…” i hui en dia encara les recorde com si aquelles preposicions hagueren quedat marcades en el meu record. Altres coses no, però, les preposicions, sí.

Ara toca saber-les en valencià, i la meua memòria pareix resistent o impermeable al intent de memoritzar.

Les preposicions són paraules morfològicament invariables i que fan la funció de nexe entre un element sintàctic i el seu complement.

Es classifiquen en simples i compostes, existint també locucions preposicionals.

Preposicions:

Simples àtones

• a
• amb
• de
• en
• per

Simples tòniques

• cap
• contra
• des
• devers
• durant
• entre
• envers
• dins
• malgrat
• mitjnçant
• segons
• sense
• sobre
• ultra
• vers
• vora
• barata
• sota

Compostes

• cap a
• des de
• fins a
• per a
• com a

Locucions preposicionals

• abans de
• a causa de
• a excepció de
• a força de
• a còpia de
• a favor de
• a mitjan de
• a partir de
• a través de
• arran de
• al cap de
• al costat de
• al llarg de
• al peu de
• d’acord amb
• de por de
• després de
• en compte de
• en contra de
• en torn de o al voltant de
• en virtud de
• en vista de
• llevant de
• per por de
• per tal de
• per mitjà de
• quant a
• tocant a

Les preposicions a i en per a expressar situació o repos i direcció.

Bell; la paraula…

Llegint, sovint em trobe amb la paraula “bell”, però en diferents contextos i amb diferents significats.

He triat un diccionari valencià a Internet i he pogut vore açò que extrac ací:

Paraula: bell

- Resultats en el diccionari “bell -a ” (www.trobat.com).

bell -a 

1. a. adj. Que té les qualitats que constituïxen la bellesa, ple de bellesa. Belles faccions. Belles paraules.

b. bell sexe Sexe femení.

2. a. adj. Molt bo.

b. bella mar Mar tranquil·la, quieta.

c. bell temps Clar, seré.

d. ser una bellíssima persona Ser ple de bones qualitats morals.

3. a. adj. Gran, fort, intens. Tindre un bell apetit. Va fer un bell ruixat.

b. una bella estona Una estona llarga.

4. a. adj. En locucions adverbials, precisament (allí, en tal moment, etc.). Al bell cim de la carena. Al bell mig del carrer. Al bell cor de la nit.

b. a bell ull Sense comptar, sense pesar, sense mesurar.

5. de bell antuvi Des del primer moment, abans de tota altra cosa.

6. de bell nou Una altra vegada.

7. de bell principi Primerament.

8. en un bell en sec En un moment i de sobte. Digué la paraula màgica i, en un bell en sec, el sac s’omplí de menjar.

Matèria de Bretanya, de Carmelina Sànchez-Cutillas.

Allò que m’apareix primer que res quan escric aquesta entrada a Internet és:

Ne sont que III matières à nul homme atandant, De France et de Bretaigne, et de Rome la grant.

‘Hay tres ciclos literarios [de los que] que ningún hombre debería carecer: la materia de Francia, de Bretaña, y de la gran Roma.’

Jean Bodel, Chanson de Saisnes

Que és també el primer que podem llegir en aquet llibre, fent referència al poeta francés i a l’any 1210. També, em crida la atenció que el títol aparega a l’última línea del llibre. Així que tenim el començament i l’acabament, però i al bell mig?

No podem crèixer com a hòmens i dones sense allò realment important, la nostra infentesa, la nostra Matèria de Bretanya.

Entre la primera i l’última pàgina tenim una xicoteta joia, un llibre ple de records d’una dona, de la seua infantesa a la població d’Altea. I encara que el lloc pot ser el menys important,  tracta el poble i el paisatge en general amb una capacitat poètica i dolça que sols una persona molt especial és capaç d’entendre, i de descriure.

Els records de l’infantesa corresponen a la part primera de la nostra vida, per tant, és de la vida d’allò que ens parla Carmelina, al igual que ho fan altres autors quan parlen dels records propis o dels records com construcció de nosaltres mateixos. Podríem anomenar un grapat d’autors que tenen com a novel·les d’éxit records i aventures infantils paregudes i tractades fins i tot menys estèticament.

Carmelina té la capacitat de donar un cert sentit màgic a situacións viscudes per una xiqueta en un lloc que inclús ara és bell de veritat.

La lectura del llibre és ràpida, amable i sense situacións complexes, molt propera també perquè parla de les plantes, els animals, les persones i les coses que hi ha al nostre entorn, encara que la situació es desenvolupa abans de la Guerra Civil. Ens parla d’ hòmens i dones que no són gent estranya.

El valencià utilitzat, al menys en aquesta primera edició de l’any 1976, no és el valencià normalitzat i podem trobar errades de l’edició i la impressió però així i tot és també, un plaer descobrir les diferències. Cal tindre en compte que els idiomes escrits, el valencià, el castellà, etc., poden no ser els correctes hui en dia si han sigut impressos fa uns anys enrere.

Carmelina Sànchez-Cutillas va ser premiada per aquesta obra, i no és estrany perquè recull moltes bones qualitats.

Una vegada més vull agrair a Enric, el fet que em deixe gaudir d’aquestos xicotets grans tresors de la nostra literatura.

València, de esquena al mar.

No és una barbaritat, potser siga un comentari prou parcial, però, em sembla una realitat.

Tenim la platja que tenim, es a dir, un paseig ple de gent que corre, bota i pedaleja en bicicleta,  i a la platja, a la arena també, gent prenint el sol o jugant a la pilota, o empinant el catxirulo, però, més enllà… no res.

Tradicións nàutiques poques, llevant de les pròpies del Club Nàutic que ho són, però, d’un grup molt xicotet de persones comparant-lo en la gent que viu a la nostra ciutat.

A la platja de Pinedo es pot vore una certa activitat nàutica que surgís del Club; una poca a la Pobla de Farnals i també a Port-Saplaya, més no és una activitat popular.

Tenint tanta mar, cóm és que no aprofitem més esta circunstància?

El meu iaio Pep era pescador i portaba una barca en vela llatina que pel temps canvià a una de motor diessel, <José y Marina>. Tinc clar que la seua activitat era comercial i no lúdica però de tant en tant mon pare, que l’acompanyà en més d’una ocassió parlaba del goig que li fea entrar per la bocana del port aprofitant les ones i el vent, planejant sobre l’aigua.

Aquesta imatge de la barca sembla que la tinc al cor, i sempre he sigut aficionat a les barques, sobre tot a la vela llatina. Es per açò que he encetat un altre Blog: Les barques. Just per a parlar, també en valencià, d’unes embarcacions que ens apropen a altres pobles de la nostra mar i també a llocs tan llunyans com América, a on trobem barques tradicionals portades pels pescadors italians.

La mestra, de Víctor Labrado.

He acabat aquest llibre que, si en començar-lo em paregué una mica contestatari i potser amb un cert aire de ressentiment, ara en acabar-lo, ha canviat el meu parer; i sí, el recomanaria, advertint d’algunes qüestions… de criteri personal.

El llibre, escrit a mode de una crònica -al menys així ho pretén el seu autor- de l’experiència d’una mestra, Marifé Arroyo, ens apropa a la visió d’una època realment interessant de la nostra història. Aquesta crònica és doblement important perquè ens introdueix sense adonar-se l’autor, en la idea de que l’educació no sempre ha estat com és ara. Abans tot estava per fer i molts avanços  han vingut de la mà de persones com els personatges (reals), que al llibre apareixen.

El llenguatge utilitzat es molt ric i variat, qüestió que clarament comenta Carme Miquel a la introducció, i encara que puga suposar llegir a colp de diccionari, no està malament coneixer paraules noves.

Paraules en màgia, paraules del cap, del cor i dels peus.

Dilluns passat raonabem Enric i jo de política, quan en mig de la conversa ens aparegué de sobte la paraula llancívola. Tot perquè jo no la coneixia i necessitava traduïr la paraula en castellà arrojadiza, referint-me a les armes que es llancen… armas arrojadizas.

En aquell moment m’eixqué del cor, em paregué una bella paraula i així ho vaig expressar en un, “Xe quina paraula més bonica”.

Després, ja a la fi, vam parlar també precissament de les paraules, i de la diferent sensibilitat cultural comparant-les les de castellà i les de valencià.

No és que pense que unes son millors o pitjors que altres, no, però per a mi que he tingut una educació totalment castellana i castellanitzada, em sembla el valencià més proper a l’ésser humà. Les paraules son més poètiques i fetes a la mida del cor i inclús del pensament, però això es el meu parer.

El fet és que “arrojadiza” em sembla menys capaz, com si allò que vols llançar (arrojar), quedàs als peus del que llança. Arrrojar és com tirar al terra mentres que arma llancívola, al menys com idea, és més pròxim al fet de que allò que llances vole lluny, com si volgueres que volara l’arma o allò llançat.

Figa madura

Aleshores va eixir a col·lació un paper a on es comparen algunes paraules castellanes i catalanes,  i la veritat és que em sembla que açò que dic ja ho ha pensat algú més abans que jo.

Al respecte dels genitals, questió aquesta “pecaminosa”, que alerta el sentits i les rialles, diu: “Dels genitals femenins allà en diuen vulgarment <almeja> i aqui <figa>, mots que sesignen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil”.

Com a conclusió, i sence voler crear debat ni menyspreu, els idiomes tenen les seues sensibilitats, les seues diferencies esencials. I la vissió particular i individual influeix al respecte d’allò que ens afecta, en este cas la lengua. Potser també una qüestió d’empatia.