Sagunt és el nom que nosaltres utilitzem hui, i Saguntum és el nom utilitzat en l’antigor pels romans per anomenar la ciutat de Arse, com la coneixien els íbers, i Zakynthos,  els grecs, (podem trobar escrit també Zacynthos). Així que podem trobar una línia, un fil conductor entre l’orige i el nom actual.

Zakynthos coneguda també amb el nom de Zante, és la més meridional de les illes Jònies i orige geogràfic i punt de partida del nom de Sagunt.

La mitologia ens parla d’Heràcles, dels dotze traballs, més concretament del 10é,  i del robatori per part de l’heroi, de les mules del monstre Geryon i el combat posterior que acabà amb la mort del mostre, personatge amb tres cosos, tres caps, sis cames i sis braços.

Segons un poema llatí, el de Silo Itàlico, en el llibre I, de les Punica, descriu l’orige de la ciutat de Sagunt, i cal pensar que és ací on es barretja la mitologia i la poesia que ens descriu una possible història real.

Aquest caballer romà ens conta que Sagunt va ser fundada per Heràcles on ell i el seu amic Zakyntho varen alçar les muralles de pedra, i on està soterrat aquest últim mort per la picadura que li va propinar una serp a la gola.

Zakyntho solament és anomenat en aquest poema per la qual cosa cal pensar en una readaptació de la realitat en època romana d’uns fets que segons els estudiosos cabrien dins dels traballs d’Heràcles, que sense dubte conegué Tartesos i la costa mediterrània. A altres escits podem trobar referències a la mitologia i als personatges però no específicament al nom de l’heroi mort.

En el poema, segons podem llegir a un estudi de Luciano Pérez Vilatela, trobem més indicis aclaridors de l’orige humà dels saguntins de l’epoca antiga. Pareix ser que d’orige grec; d’una élite grega més una important población també d’orige grec pero ja establerta al Lacio, i finalmente d’una part de població íbera que anomenaba a la ciutat com Arse.

Ja en l’antiguetat alguns erudits romans intentaven demostrar que el grecs coneixien i freqüentaven les costes de la península en el temps de la caiguda de Troya (1184 an e).

Podem deduir que en un moment de la història la ciutat no és una ciutat realment íbera o hispànica perquè quan Titus Livio parla de la gent de Sagunt, parla dels saguntinus, mentre quan ho fa de la resta de gent ens parla dels hispanus, a més a més, que a l’utilitzar el nom de l’Arse íbera, ens recorda la ciutat llatina d’Ardea Rotulorum.

Vull reforçar el meu escrit amb la transcripció al valencià d’una lliure interpretació del poema de Silo Itàlico que va fer Cortes y Lòpez:

• Prop de la mar, terra en dins
• S’alça un no molt gran turó:
• De suaus vessants i alt cim:
• Allí s’alçen les muralles
• Obra d’Heràcles i el seu amic Zakyntho
• Allí soterrat, de la gent
• Del poble de Zakyntos
• Gent allí transplantada.
• Allí s’asentaren i feren els seus llars
• I a l’Apulia li degué el seu creiximent
• I a gent que des d’Ardea aribaren.
• Lloc de rics en altres temps
• Ara tan sols queda el nom, abandonada,
• Estipulat quedà als tractats
• Que Sagunt els seus furs conservara
• Lliure sempre del ferro africà.
• De Roma com socia es mirava
• Vencent Anibal la força dels fados
• I despreciant el jurament fet
• El crit de guerra a Roma envià
• Combat al capitolí des de Hispania.
• Sofriren primer la seua furor
• Les portes saguntines fent la guerra
• Que será l’inici de la gerra més nombrada.

Aquesta és una molt llibre interpretació d’una –  prou lliure interpretació, crec- poesia utilitzada en un treball titolat: “El origen de Sagunto en Silo Itálico”, de Luciano Pérez Vilatela.

Com anotació anecdòtica, i encara que molts segles després quan els musulmans s’instàlen a la península, donen el nom de Murbytar a la població de Sagunt, i de ací també el nom de Morvedre.

No és una cosa, molt meditada aquest comentari; naix pel fet de descobrir que el llibre, el “llibrot”, que utilitcen com “atrezzo” per filmar el video de ‘Laura i el país dels valents’ és; ’25 Anys de trobades’, de l’Escola valenciana, ¿vint-i-cinc anys de valentia?

I és realment de valents? Sí i no, encara que el meu parer es decanta més pel sí. Sí perquè per poder parlar en valencià tenim que recorrer a estrategies de vegades complicades, des de tal a tal hora i els dilluns, perquè ens miren malament o amb cara de babaus si prenim la iniciativa i diguem ‘bon dia’ a la tenda o al  cinema, o  la gasolinera. I el no, pense, perquè és el que cal fer, parlar.

A on està realment el valor? Puix en mantindre la il·lusió, és ahí a on està el valor.

I com els gitanos no son babaus, potser tinguen la millor maledicció del món, la que fa de títol.

I et preguntaràs, i açò per què? Dons, perquè de vegades, l’experiencia personal afegida a la voluntad de utilitzar l’idioma, fa que et falten paraules o que les utilices malament. Per altra banda, el desori de tindre un problema a casa i que la teua assegurança et prenga el pel, provoca una situació d’estrés que fa que no t’aclarisques maça en allò que vols dir.

M’enrecorde de les fixes de paraules per context que em donaren a l’Escola valenciana, les de la pescateria, les de la casa, les del restaurant. Ací podriem fer una fixa, la de l’assegurança: pèrit, subjecte, contracte, vessar -quan no cap més aigua al got- i algunes més com, pagament, risc, dany… en acabant, t’enadones de què la tranquilitat és un millor estat d’ànim, telefoneges/telefones de nou i les coses se solucionen poc a poc.

Parlar en valencià, viure en valencià… també les malediccios gitanes… encara què hi ha que pensa -com el meu amic Enric- que açò es part de la vida. Tal vegada siga així i tinga tota la raó, però, m’agrada més pensar en que la vida és altra cosa.

Sí que tenen Sagitari i Figures de temps, i una sèrie d’obres d’altres autors sobre la figura i l’obra de Joan Fuster.

Encara que puguera haver gent contrària a les seues idees polítiques i socials, no entenc en les circunstàncies en les que vivim hui en dia, que se ignoren l’obres així. Si per alguns, la figura de Fuster és “l’hòme invisible”, potser siga perquè no saben vore més enllà del que tenen a um pam de la cara.

Nosaltres els valencians

Moltes vegades, o poques -contradicció sovint utilitzada per Joan Fuster- al llegir l’introducció d’un llibre, assistim a un espai literari complexe, molt complicat, i a voltes incomprensible, puix sol haver paraules poc habituals, que fan florir el text, donant peu a pensar en l’altíssim coneiximent del que esciru introduïnt els textos d’un altre.

En aquest cas, Josep Antoni Fluixà, en la “Antologia de textos fusterians”, ens presenta una clara explicació de l’obra i també de la figura de Joan Fuster. No obstant això, ens parla primerament de l’assaig, la “literatura de les idees“, que diria Joan Fuster, però, ens mostra, entre diferents obres que ha triat, mols artículs, molt ben plantejats i desanvolupats, però, en un estil que em sembla més periodístic que literari. Artículs d’opinió. Partint de la idea de que allò escrit als periodics també és literatura.

No cab dubte, Joan Fuster va ser un gran intel·lectual dedicat a la professió d’esciure, per la cual cosa, cal plantejar-se si tot allò que escrigué en tants i tants llocs -va ser un escriptor molt prolífic- tingué la mateixa intenció literaria; si tingué una qualitat uniforme tot el seu legat… cal pensar que no. I encara que dins dels seus textos trobem un alt nivell intel·lectual, també trobem explicacions i plantejaments que en poc de temps ençà han estat superats, quedant alguns escrits com qüestions temporals producte d’un época o d’una vissió particular igualment válida, o invàlida, com qualsevol altra.

Quan parla del cinema caldria plantejar-se quina és la vissió de crítrics i professionals al si del mitjan dinematogàfic, i quina seria la perspectiva històrica en torn al cinema, fins, i des de 1930. Igualment,  quan parla del circ…que no hi ha traballadors que patixen riscs als seus llocs de  treball? No es “desencantador” el fet de envellir? Aixó sí, aporta una vissió romànticament crítica. O críticament romàntica.

D’altres textos, em ve al cap un títol d’un llibre que mai vaig llegir: “Triunfé en sociedad hablando mal de todo“,  de Evaristo Acevedo, i és que em recorda també aquell polític que començà amb contundencia a parlar, i parlà i parlà, de tantes coses que finalment s’oblidà del que volia realment parlar.

Potser no siga un obra encertada per fer-se una idea adequada del alt nivell literari de Juan Fuster, encara que ens permet “saborejar” algunes de les seues, molt inteligents idees i plantejaments.

No sé ben bé perquè, acudeixen al cap dues idees, o millor dit, dues històries, la del rey de duia un vestit invisible. ¡Què magnífic, què riques telles brodades d’or, què curada roba!, fins que un xiquet va dir.  – ¡Però, si va nuet!

L’altra història és la de l’ou de Cristòfol Colom, que va plantar-ne un, i tot el món va dir que era això molt fàcil… fàcil, fins que algú ho va fer, clar. Joan Fuster plantà un ou, cap persona va fer el que ell: Ser Joan Fuster.

El seu autor, Joan Fuster, ha sigut un personatge molt volgut per uns i odiat per altres, i que ha tingut la mala sort, crec jo, de viure una època a la que, si no eres amic eres enemic, no tan sols d’idees, polítiques, també de una sèrie de qüestions socials molt intensses.

Joan Fuster

Recorde de xiquet, insults a la seua persona i per alta banda, una exaltació poc natural dels seus excrits. Ara, vull despullar-me, ja ho he fet, de qualsevol intenció política o ideari, i vull llegir els seus textos.

No cab dubte que va ser una figura important a l’àmbit literari puix així ho traten els estudiossos de la nostra literatura.

El seu estil és, “…àgil, directe i, molt sovint, sarcàstic i polèmic…“, és el que podem llegir a la contraportada d’aquest llibre. Jo no sé si açò és suficient però seguim llegint, “…no de bades, se’l considera com una de les figures més importants de la nostra literatura…” i és, que alguna cosa més tindrà abanda de l’aglitat, ¿no…?

Ara, sense imatge de presentació sembla un xic buida, però és que també em sentisc així jo ara mateix. Buit.

He sigut al segon examen de valencià,i no és que siga contrari als exàmens però, pense que no reflectixen cap realitat, ni personal, ni intel·lectual.

He patit molt. El dictat massa ràpid, de fet, la gent es queixava; la redacció alluñyada de allò pense o sembla sobre el tema de “com celebrar el Cap d’Any”; i la conversa -que és questió de llegir un text y contestar a unes preguntes- crec que ha sigut de les tres coses, la que millor m’ha eixit però amb moltes inseguretats posteriors.

El valencià em sembla entranyable, poderosament intel·lectual i fresc, i siga el que siga el resultat huí, acabaré escrivint correctament.

En valencià l’esse doble pot ser un problema a l’hora de escriure, i també de parlar.

Escrivim esse doble:

• Entre vocals en molts mots, com: passar, esmussar…
• En els sufixos _assa, _issa, _ussa, com: cuirassa, trencadissa…
• En els femenins acabats en _essa, (títols, càrrecs, preofessions) com:   metgessa, comtessa… Excepte burguesa, feligresa, marquesa, pagesa i princesa.
• En els prurals de paraules acabades per _as, _es, _is, _os, _us, com: espessos, grossos, gossos… En canvi, casos, permisos, autobusos, nusos.
• En el sufixos superlatius com: riquíssim, riquíssima…
• En els grups _gress_, _miss_ i _press_, i els seus derivats com: agressió, emissió, repressió… Però submises, compresos, impresa.
• En els prefixos que ja porten s: as_, des_, dis_, pres_, res_, trans_, seguits de s com: assaborir, dessecar, pressuposar, ressorgir…
• En els plurals de qualsevol i qualsevulla, es a dir: qualssevol i qualssevulla.

Infinitiu: És el nom del verb, més concretament de la acció, (acció acabada). Pot tindre funcions de sustantiu.

Còrrer, poder, aprendre, creure.

Gerundi:  Sempre expresa una acció, (acció sumultània o immediata). Pot actuar com adverbi.

Corrent, podent, aprenent, creient.

Participi:  Molt proper a l’adjetiu, (acció immediatament passada). Duu gènere i nombre.

Corregut, correguda, correguts, corregudes. Pogut, poguda, poguts, pogudes. Aprés, apresa, apresos, apreses. Cregut, creguda, creguts, cregudes.

Formes personals. Modes bàsics del verbs.

El mode, és el punt de vista que adopta el parlant respecte a allò que enuncia i que permet diferenciar l’indicatiu, el subjuntiu i l’infinitiu.

Indicatiu: (assevera una informació).

Temps:

• present
• imperfet
• perfet simple
• indefinit
• plusquamperfet
• pretèrit anterior
• perfet perifràstic
• futur simple
• condicional simple
• anterior perifràstic
• futur compost
• condicional compost

Subjuntiu: (parla d’una irealitat, dubte, desig, informació).

Temps:

• present
• perfet
• imperfet
• plusquamperfet

Imperatiu: (expresa una orde).