La grafia ele geminada, l·l

S’escriuen amb ele geminada (l·l), alguns cultismes que comencen per:

• al al·legar, al·lergia.
• col col·legi, col·lidir, Col·liri.
• cal cal·ligrafia.
• gal gal·licisme.
• il il·luminar, il·legible.
• mil mil·lèsima, mil·lenni.
• síl  sil·labic, sil·logisme.

Com regla pnemotècnica alcalcolgal i ilmilsíl.

També s’escriuen amb ele geminada (l·l), algunes paraules acabades en les terminacions:

• _el·la parcel·la, passarel·la.
• _il·la vil·la, goril·la.
• _el·lar estel·lar, interpel·lar.
• _il·lar oscil·lar, cavil·lar.
• _el·lir espel·lir, repel·lir.

Alguns noms propis d’origen grec o llatí com Apol·lo, Aquil·les, Compostel·la, etc. etc.

També s’escriuen amb ele geminada (l·l), certs derivats de cultismes amb elle ( ll) final, com: flagell, flagel·lar; cabell, capil·lar; metall, metàl·lic; etc. etc.

apel·lar
el·lipsi
intel·ligent
pol·len
Avel·lí
estel·lar
interpel·lar
pol·lució
bèl·lic
excel·lent
libèl·lula
putxinel·li
Brussel·les
fal·laç
medul·la
rebel·lia
cal·ligrafia
fal·lera
miscel·lània
satèl·lit
cèl·lula
hel·lènic
mol·lusc
sol·licitar
circumval·lació
idil·li
nul·la
tranquil·litat
constel·lació
imbecil·litat
pàl·lid
vel·leïtat
corol·la
instal·lar
paral·lel
violoncel·lista
i els seus derivats…

L’accent diacrític.

L’accent diacrític és el que ens permet distingir algunes paraules monosíl·labes i unes poques de polisíl·labes que tenen la mateixa forma però diferent significat, paraules homògrafes.

Per evitar espai i esforços fique en una llista totes les paraules que porten l’accent amb el seu significat. Per contra, qualsevol altre significat de la mateixa paraula, farà que no porte l’accent.

• bé, béns. (advervi): Això està bé. (valor, riquesa).
• bóta, bótes. (recipient per a vi).
• cóp cóps. (de neu).
• déu, déus. (divinitat).
• dóna, dónes. (verb donar).
• és. (verb ser).
• féu. (passat simple del verb ser). El xiquet féu un dibuix.
• fóra. (imperfect subjuntiu del verb ser). Si jo fóra ric.
• jóc. (verb ajocar).
• mà. (part del cos amb cinq dits).
• més. (adverbi de quantitat).
• mòlt/a, mòlts/es. (verb moldre).
• món. (el nostre planeta).
• móra, móres. (fruita).
• nét/a néts/es. (el fil de la filla).
• nós. (plurar maiestàtic).
• ós/a óssos/es. (animal).
• pèl pèls. (cabell).
• què. (interrogatiu o relatiu precedit de preposició). El llapis amb què…
• sé. (verb saber).
• séc. (plec a la roba, al paper o la pell).
• sèu, sèus. (greix d’animals).
• sí, sís. (afirmació advervi i nom).
• sóc. (verb ser).
• sòl, sòls. (el pis, la terra).
• són. (verb ser).
• té. (verb tindre).
• tòs. (occipital).
• ús. (acció d’usar).
• véns, vénen. (verb vindre).
• vés. (verf anar).
• vós. (pronom de tractament). Vós, el rei.

La dièresi.

És un signe gràfic (¨),una parella de puntets en paralel que es col·loquen damunt de les vocals (i) i (u), en uns determinats casos.

• Quan s’indica que es pronuncia la (u) davant de (e) o (i) quant va precedida per (q) o (g). Aigües, pingüí, pasqües…

• Quan una (i) o una (u) no s’ha de dir en lamateixa emissió de veu que la vocal anterior, en el cas de que les lletres no porten l’accent per quansevol raó. Veïns, veïna, Suïssa, coïa, raïm…

• Quan s’ indica que la (i) o la (u) segons la seua situació en la paraula serían consonants i no vocals. Reduïa, maleïdes, excloïa…

Portarà dièresi:

La paraula derivada de una que tinga i tónica, com: veí-veïna, país- països…

Cultismes amb sufic que comença per i: _ïble, (creïble); _ïdal, (trapezoïdal); _ïment, (obeïment); _ïtat, (espontaneïtat); _ïtzar, (europeïtzar).

Alguns verbs de la 2ª conjugació acabats en _ure, (cloure, plaure), presenten dèresi en les persones de l’mperfet d’indicatiu: coïa, cloïen, plaïes.

La i dels morfemes dels temps verbals de la 3ª conjugació acabats en _air, _eir, _oir,  _uir.

No portarà dèresi:

Quan la lletra  (i) i la lletra (u), poden dur l’accent gràfic.

Les (i),(u), no portará dèresi després de prefixos:

• auto_: (autoimmune).
• bi_: (biunívoca).
• co_: (coincidència).
• contra_: (contraindicació).
• anti_: (antiinflamatori).
• intra_: (¿intraintestinal?).
• re_: (reincidència). Excepte reüll i les formes del verb reeixir con reïx

Tampoc durà dièresi la (i) del sufixos _isme, _ista/_iste, després de vocal, com: Europeisme, egoista, ateneiste.

L’accent gràfic.

Les paraules poden ser agudes (èmfasi en l’última síl·laba), planes (èmfasi en la penúltima síl·laba),  i esdrúixoles (èmfasi en l’antepenúltima síl·laba).

Les paraules escrites, s’accentuen gràficament en la vocal de la sì·laba, en la que fiquem mes èmfasi al dir la paraula. Les paraules monosíl·labes no s’accentuen, llevan de les que porten accent diacrític.

Tipus d’accent.

Existeixen dos tipus de accent gràfic: greu (` ) per a vocals obertes i agut (´) per a les tancades.

• a sempre portarà l’accent greu (à).
• i sempre portarà l’accent agut (í).
• u sempre portarà l’accent agut (ú).
• e pot tindre l’accent agut (é), o l’accent greu (è).
• o pot tindre l’accent agut (ó), o l’accent greu (ò).

Regles d’accentuació.

• Agudes: acabades en:  a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in, menys les acabades en i, u, que formen diftong. (Això, mitjà, alacantí, escàs…)
• Planes: no acabades en les terminacións anteriors. (Àngel, córrer, débil…)
• Esdrúixoles: totes s’accentuen. (Cómica, análisi, esdrúixola…)

Paraules compostes.

Els advervis acabats en _ment, conserven l’accent gràfic de la paraula primitiva, com: ràpida/ment.

En els mots compostos, com audiovisual, de àudio i visual, el primer adjetiu perden l’accent. En els mots compostos amb guionet, si concerven l’accent de les dos paraules, com despús-demà.