Dilluns passat raonabem Enric i jo de política, quan en mig de la conversa ens aparegué de sobte la paraula llancívola. Tot perquè jo no la coneixia i necessitava traduïr la paraula en castellà arrojadiza, referint-me a les armes que es llancen… armas arrojadizas.
En aquell moment m’eixqué del cor, em paregué una bella paraula i així ho vaig expressar en un, “Xe quina paraula més bonica”.
Després, ja a la fi, vam parlar també precissament de les paraules, i de la diferent sensibilitat cultural comparant-les les de castellà i les de valencià.
No és que pense que unes son millors o pitjors que altres, no, però per a mi que he tingut una educació totalment castellana i castellanitzada, em sembla el valencià més proper a l’ésser humà. Les paraules son més poètiques i fetes a la mida del cor i inclús del pensament, però això es el meu parer.
El fet és que “arrojadiza” em sembla menys capaz, com si allò que vols llançar (arrojar), quedàs als peus del que llança. Arrrojar és com tirar al terra mentres que arma llancívola, al menys com idea, és més pròxim al fet de que allò que llances vole lluny, com si volgueres que volara l’arma o allò llançat.
Figa madura
Aleshores va eixir a col·lació un paper a on es comparen algunes paraules castellanes i catalanes, i la veritat és que em sembla que açò que dic ja ho ha pensat algú més abans que jo.
Al respecte dels genitals, questió aquesta “pecaminosa”, que alerta el sentits i les rialles, diu: “Dels genitals femenins allà en diuen vulgarment <almeja> i aqui <figa>, mots que sesignen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil”.
Com a conclusió, i sence voler crear debat ni menyspreu, els idiomes tenen les seues sensibilitats, les seues diferencies esencials. I la vissió particular i individual influeix al respecte d’allò que ens afecta, en este cas la lengua. Potser també una qüestió d’empatia.
