El soroll dels anous.

I qui no és feliç quan li regalen alguna cosa?, i a més a més, quan eixa “cosa” és un llibre, un disc, o les dues…

De la primera, del llibre, ”Aigua en cistella”, de Carme Miquel, ja faré algun comentari quan l’acabe de llegir. Ara toca parlar del disc.

Es tracta del segon compacte de la banda Manel, que porta per títol: 10 milles per veure una bona armadura.  Segons em comentà Arnau Maymó, germà de Martí, contrabaix de la banda, confirmant una entrada de la Wikipedia,  és una frase estreta de la pel·lícula “Much Ado About Nothing” -títol original en anglés- basada en l’obra homònima de William Shakespeare, comentari que fa Benet  (Kenneth Branagh), personatge que en l’obra acompanya a Pere d’Aragó (Denzel Washington).

Açò, l’origen del títol i també l’explicació, potser siga a conseqüència de que la cinematografia ocupà el lloc que per altres generacións ocupà la literatura, però, de totes formes, la imaginació sempre hi ha estat d’una manera o altra present. No assegurem que la cita es trobe a l’obra de Shakespeare però sí a la pel·lícula, i dita pel personatge interpretat per Kenneth Branagh.

Imatge de la pel·lícula "Much Ado About Nothing"

La música de Manel és fresca, senzilla, sense girs extranys i molt fluïda, que entra en l’ànima ràpidament. Les lletres, records, històries, algunes quotidianes, i altres més enlairades i relacionades amb pensaments i vivències, contacten amb l’espectador amb rapidesa per tractar-se d’experiències properes a qualsevol persona.

Algú, pareix ser, ha comentat o criticat la falta d’activisme, de resposta catalanista, de nacionalisme, però, pense jo que Manel té prou qualitat com per allunyar-se d’estes qüestions i reclamar el seu lloc pròpi tenint en compte que la música no hi és d’un lloc concret, simplement hi és. I de política… aleshores, la cançó segona, la del soldadet seria una bona resposta. Les coses importants que havem deixat de fer per fer de soldadets…

Arnau Monyó em comentà també que, no tenen previst vindre a València, si més no de moment. És una llàstima, així que estarem pendents per si de cas canviaren d’opinió o actuaren en algun lloc prop d’ací.

Pere i l’anguila.

A l’albuferenc, Pere tremolava davall aquell barret de palla, tremolava com si tingués els peus en l’aigua però no era més que la sensació d’humitat. Tremolava davall aquell abric de llana, net i descolorit per les hores i hores de sol, tremolava dins d’aquells pantalons de pana que li va cosir a la  nit sa filla.

La perxa eixia de l’aigua com si tingués vida pròpia, amunt i avall, i les mans de Pere, amb força però també amb la suavitat justa per no fer-se mal als dits, pel fred que feia, la prenien com si fora un instrument de precisió.

 

Imatge presa del Blog de Ximo Ves amb imatges de l'Albufera.

 

L’aigua de l’albufera estaba neta i al començar a desfer-se la poqueta boira del matí, la llum del Sol la travessava creant llums que corrien pel fons verdós. Anguiles lluminoses que jugaven amb la imaginació. No va poder evitar el record de la seua Marieta, sovint pensava en ella.

La dona de Pere va morir feia un any en un dia assolellat, molt paregut a aquest; el tio Nelo el cridava des d’ aquell albuferenc vell, però Pere no l’entenia, menejava les mans fins que a poc a poc arribaren les paraules a les seues orelles… la Marieta era morta. Un carro desbocat la va espentar fora de la carretera mentres anava caminant per la vora.

Allò havia passat feia ara un any i tenia la sensació que havien passat deu, puix no recordaba ja la cara de la seua Marieta. La memòria jugava en ell, i moltes voltes, la seua imatge pareixia com una foto vella que es desfeia a les mans.

De promte, com si de dins del seu cap ressonara una veu, va escoltar alguna cosa, algú li digué: “Sempre pensant en la Marieta, eh…”

Pere s’espantà girant-se per tot arreu volent vore a algú però tan sols aigua i més aigua l’envoltava a ell i a la seua barqueta. Pere en mig de l’albufera petrificat i sense saber què dir, ni què fer, pensà que allò ben bé poguera ser cansament, o potser alguna malaltia con la grip o un constipat.

“No, no estàs boig, sóc  jo, la presa més gran, l’anguila més vella de tota València, i la joia més desitjada per tots els habitants d’aquest llac i el seu entorn”. Una anguila maresa.

Pere quedà bocabadat, no sabia què dir, mirava, i mirava, i no s’ho creia. Una anguila parlant com les persones.

Va tardar en reaccionar però, és que no era per altra cosa, tots pensarien que estava boig.

L’anguila li digué: “no tingues por, no et mossegaré, tan sols sóc una anguila que ha estat veient-te tots el dies que has eixit a pescar, i he vist els teu desitjos verdaders, i com jo tinc el poder d’aconseguir els somnis de molta gent, vull que el teu desig es faça realitat”.

Pere, encara bocabadat agenollat dins de l’albuferenc i com pregant a Déu amb les mans juntes davant del pit va dir a l’anguila que com era que sabia del seus veritables desitjos.

“Jo sóc l’anguila mare de totes les anguiles, la més vella del món, i la meua saviesa no te límits. Sé el que tu vols, encara que… per aconseguir els teus desitjos hauràs de guanyar-me en una prova”.

“¿I quina prova és eixa?”, li preguntà Pere. “Haurás de fer una carrera fins la Mata del Fang que hi ha allí al mig, la rodaràs per la dreta i vindràs ací, i si ho fas abans que jo arribe m’hauràs guanyat i et concediré el teu desig. Et deixe que faces tu la meitat del camí i quan comences a donar la volta,  jo començaré també a nadar a tota velocitat”.

I així va quedar la cosa, Pere començà a perxar lentament apropant el barquet a la Mata del Fang i quan pensà que ja hi era l’hora tancà amb força la boca i serrant les dents,  perxà i perxà donant-li la volta a la mata i arribant on li pareixia que hi havía estat el punt de partida, però, per si de cas, perxà i perxà fins que no pogué més, fins que li abandonaren les forces.

De vesprada, uns que anaven de passeig varen vore una barqueta que pareixia buida en mig de l’albufera però no varen fer-ne cas, i ja de nit els veïns de Pere trobaren la barca i el pobre pescador amb un somriure dolç i els ulls tancats, com adormit.

Tots varen pensar en que seria, segur, junt a la seua Marieta.