La grafia ele geminada, l·l

S’escriuen amb ele geminada (l·l), alguns cultismes que comencen per:

• al al·legar, al·lergia.
• col col·legi, col·lidir, Col·liri.
• cal cal·ligrafia.
• gal gal·licisme.
• il il·luminar, il·legible.
• mil mil·lèsima, mil·lenni.
• síl  sil·labic, sil·logisme.

Com regla pnemotècnica alcalcolgal i ilmilsíl.

També s’escriuen amb ele geminada (l·l), algunes paraules acabades en les terminacions:

• _el·la parcel·la, passarel·la.
• _il·la vil·la, goril·la.
• _el·lar estel·lar, interpel·lar.
• _il·lar oscil·lar, cavil·lar.
• _el·lir espel·lir, repel·lir.

Alguns noms propis d’origen grec o llatí com Apol·lo, Aquil·les, Compostel·la, etc. etc.

També s’escriuen amb ele geminada (l·l), certs derivats de cultismes amb elle ( ll) final, com: flagell, flagel·lar; cabell, capil·lar; metall, metàl·lic; etc. etc.

apel·lar
el·lipsi
intel·ligent
pol·len
Avel·lí
estel·lar
interpel·lar
pol·lució
bèl·lic
excel·lent
libèl·lula
putxinel·li
Brussel·les
fal·laç
medul·la
rebel·lia
cal·ligrafia
fal·lera
miscel·lània
satèl·lit
cèl·lula
hel·lènic
mol·lusc
sol·licitar
circumval·lació
idil·li
nul·la
tranquil·litat
constel·lació
imbecil·litat
pàl·lid
vel·leïtat
corol·la
instal·lar
paral·lel
violoncel·lista
i els seus derivats…

L’accent diacrític.

L’accent diacrític és el que ens permet distingir algunes paraules monosíl·labes i unes poques de polisíl·labes que tenen la mateixa forma però diferent significat, paraules homògrafes.

Per evitar espai i esforços fique en una llista totes les paraules que porten l’accent amb el seu significat. Per contra, qualsevol altre significat de la mateixa paraula, farà que no porte l’accent.

• bé, béns. (advervi): Això està bé. (valor, riquesa).
• bóta, bótes. (recipient per a vi).
• cóp cóps. (de neu).
• déu, déus. (divinitat).
• dóna, dónes. (verb donar).
• és. (verb ser).
• féu. (passat simple del verb ser). El xiquet féu un dibuix.
• fóra. (imperfect subjuntiu del verb ser). Si jo fóra ric.
• jóc. (verb ajocar).
• mà. (part del cos amb cinq dits).
• més. (adverbi de quantitat).
• mòlt/a, mòlts/es. (verb moldre).
• món. (el nostre planeta).
• móra, móres. (fruita).
• nét/a néts/es. (el fil de la filla).
• nós. (plurar maiestàtic).
• ós/a óssos/es. (animal).
• pèl pèls. (cabell).
• què. (interrogatiu o relatiu precedit de preposició). El llapis amb què…
• sé. (verb saber).
• séc. (plec a la roba, al paper o la pell).
• sèu, sèus. (greix d’animals).
• sí, sís. (afirmació advervi i nom).
• sóc. (verb ser).
• sòl, sòls. (el pis, la terra).
• són. (verb ser).
• té. (verb tindre).
• tòs. (occipital).
• ús. (acció d’usar).
• véns, vénen. (verb vindre).
• vés. (verf anar).
• vós. (pronom de tractament). Vós, el rei.

Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana.

És un dels últims llibres que he llegit. I a més de ser un bon llibre, molt conseguit, té per a mi una xicoteta anècdota.

El llibre està orientat, crec jo, a un públic juvenil; gent d’institut, per la pràctica del valencià y el coneiximent de l’història valenciana.  De fet és de ma filla de cuan era al institut.

Es tracta de la vida novel.lada de Joanot Martorell, i encara que potser masa novel·lada, no deixa de ser una construcció literaria molt curada per mantindre l’atenció del lector. És una novel·la actual, encara que la acció transcorre en la Baixa edat mitjana i amb totes les ferramentes “modernes” de la literatura actual. Sembla que l’obra, més que novel·lada és cinematogàfica ja que se adaptaria molt bé per fer una película.

La anècdota és, que al acabar el llibre, emocionat pel seu final, pensant en mon pare, en la meua vida i en mon fill, i en eixa situació de que alguna cosa ha cambiat en la societat, i el món ja no hi es el mateix, vaig tindre la irefrenable necessitat de parlar amb el seu autor.

Vaig mirar a Internet y allí estaba el teléfon, així que vaig telefonejar.

La sort vullgé que Silvestre no fora a casa seua. Ell estaba a la filà de Moros y Cristians d’Alcoi, però, vaig parlar en la seua dona.

Com sóc prou ploró, no puguí evitar emocionar-me y avergonyir-me un poc, així que li vaig donar el missatge a la muller. Mai ho haguera pensat…

Curial i Güelfa, d’autor desconegut.

Diuen d’aquest llibre que és d’autor anònim. I no serà millor dir que és d’autor desconegut?. Algú l’escriuria i tindria nom.

I també, que trobaren l’original, crec que en la Biblioteca Nacional al segle XIX, a finals, sent de 1901 la primera edició impresa.

Adaptat al valencià modern, m’ha paregut un llibre molt interesant, a més a més, en la línia del Tirant en quant al tipus d’accións, encara que al Tirant podem trobar una major riquea de continguts.

El Curial, potser siga meyns novelesc ja que el desenvolupament de l’acció es fa a Europa, en localizacións més o meyns conegudes, i al nord d’Àfrica.

Cal afegir que  el Curial, encara que no disposa d’eixes situacions eròtiques del Tirant, compta amb les tenses relacions entre Curial, qui no desprecia la bellesa de la princesa Laquesis, amb la seua amada y benefactora, tot seguit de prop per Festa, doncella de Güelfa.

A part de les inevitables comparacions, és un llibre entretingut, de amable lectura i que conté tot l’esperit de  la novel·la cavalleresca, i la esencia de la seua época.

La meua “parella” lingüística.

En València hi ha una organització que es dedica a la difusió del valencià mitjanzant contactes de dos persones, un voluntari y un aprenent, per a parlar en el nostre idioma.

Potser siga una bona idea que, a més a més, ens permet a les persones amb poques posiblitats de parlar valencià per peteneixer a entorns castellà-parlants, a fer-ho d’una manera controlada i correcta.

La meua parella es diu Enric i dilluns quedarem per a coneixer-nos y parlar.